La música del Barroc presenta l'ànsia del lluïment, l'artifiositat i l'efectisme.

 

2.1 La melodia

 

Les melodies barroques, tant les vocals com les instrumentals, mostren molta més llibertat que les renaixentistes. En el Barroc, les obres que s'escriuen per a ells en aquesta època són una veritable mostra dels seus recursos: grans salts, cromatismes, figuracions ràpides i altres mostres de virtuosisme difícils de realitzar amb la veu humana. Això demostra que els compositors ja no escrivien seguint models vocals.

 

Com a conseqüència, els compositors procuren indicar quasi sempre per a quin instrument està escrita cada peça.

 

La música barroca pretén ser expressiva. Els compositors utilitzen els recursos del llenguatge musical per descriure els estats d'ànim o sentiments anomenats AFECTES.

Això els porta a experimentar amb els acords, la instrumentació i la dinàmica per tal de trobar la manera més efectiva d'impressionar o emocionat als oients.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

2.1 EL RITME

Moltes obres barroques requereixen un tempo constant . Els compositors comencen a posar a les partitures les indicacios que encara utilitzem avui dia----- ADAGIO, ALLEGRO, ANDANTE... Això és necessari a les obres per a conjunt, per tal d'evitar que els músics perdin la pulsació i ajudar que puguin aconseguir una interpretació ben conjuntada. A les obres solites, es permetia més llibertat rítmica.

D'altra banda, les indicacions de compàs i les figures que utilitzaven en el Barroc eren pràcticament iguals que les actuals.

 

2.3 L'harmonia

 

Els modes gregorians són substituïts per la tonalitat, basada principalment en dues escales, l'escala major i l'escala menor. Dins d'aquestes escales, cada nota té una funció determinada; les més importants són la tònica i la dominant.

Una altra novetat que aporta la música del Barroc és el concepte d'acord.

 

El predomini de l'harmonia sobre el contrapunt va afavorir l'aparició del baix continu.

El compositor escrivia només la partitura de la línia de baix. Els acords no s'escrivien, però es podien indicar amb uns petits números (xifrats) sobre els quals l'intèrpret improvisava.

 

Els compositors no indicaven quasi mai quins instruments havien de tocar el baix continu. Habitualment ho feien un instrument melòdic greu , que tocava la línia de baix, i un instrument harmònic, que tocaba el baix i els acords.

 

 

 

 

 

 

 

 

L'acompanyament del baix continu resulta molt efectiu per subratllar els acords d'una peça musical, i causar així un efecte de plenitud sonora.

 

Durant el Barroc, els dos estils musicals més importants van ser l'italià i el francès. La música italiana era fresca i animada; la francesca en canvi, era refinada i subtil. Alguna compositors com François Couperin, van intentar fusionar els dos estils en algunes de les seves obres. On millor es va aconseguir aquesta fusió fou especialment, per obra del compositor que es considera culminació del Barroc: Johann Sebastian Bach.

 

2.4 La textura

 

El baix continu va fer possible la creació d'una nova textura, la melodia acompanyada, que consisteix en una sola línia melòdica amb un acompanyament.