EL ROMANTICISME. EL PODER DE L'EXPRESSIÓ
El Romanticisme té els seus atecedents en un moviment literari alemany anomenat "Tampesta i Rauxa"que apareix a la segona meitat del segle XVIII. En el camp de la música , comprovaràs que el segle XIX parteix de l'estil del Classicisme, però a mesura que avança el segle, la claredat i serenitat clàssiques van donant pas a l'expressivitat apassionada dels romàntics.
4. La música instrumental
Aquesta època és de gran importància per al món dels instruments musicals. Molts es perfeccionen i adopten ja la forma que tenen avui dia.
S'inventen nou instruments com ara bé el saxofon, l'harmònium i l'acordió.
Aprofitant aquests perfeccionaments, els compositors demanen als instrumentistes un virtuosisme cada cop més gran. Els virtuosos romàntics, com el violinista Niccolò Paganini o el pianista Franz Liszt, van assolir un domini tècnic del seu instrument que encara no es considera superat.
Franz Liszt
Nicolo Paganini
4.1 La música per a piano
L'instrument romàntic per excel·lència és el piano, que en aquesta època ocupa ràpidament un lloc a les sales de concerts i a les llars de la burgesia de tot Europa.
El seu estudi passarà a ser gairebé obligatori per als membres d'aquesta classe social, en especial per a les noies.
La majoria de compositores romàniques conegudes eren pianistes, com Clara Wieck i Fanny Mendelssohn.
D'altra banda, el piano ofereix un recurs expressiu important: la intensitat dels sons es por controlar amb la força de la pulsació. A més, el fet que un sol intèrpret pugui tocar una obra musical completa el converteix en un vehicle perfecte per expressar els sentiments individuals.
Durant el segle XIX es mantenen algunes formes musicals aparegudes en èpoques anteriors, com la sonata i les variacions.
Entre aquestes petites formes les més utilitzades van ser el nocturn, la balada, l'impromptu, la llegenda, la rapsòdia, la fantasia, la romança sense paraules... També s'escriuen obres amb caràcter de dansa, en especial valsos.
L'interès de la classe burgesa per aprendre piano va comportar el desenvolupament d'un tipus d'obra anomenat estudi.
Clara Wieck
4.2 La música de cambra
Les formes de cambra heretades del Classicisme, com el quartet de corda i el trio amb piano, se segueixen utilitzant de manera generalitzada durant el Romanticisme, tot i que adaptades als nous gustos musicals.
Schubert va compondre moltes obres de cambra.
Schubert
4.2 La música orquestral
L'orquestra romàntica és més gran que la clàssica. Aquest creixement instrumental es produeix tant en quantitat com en varietat, ja que, a més d'augmentar el nombre d'instruments per secció, s'incorporen definitivament a l'orquestra tots aquells instruments de vent i percussió que abans només s'utilitzaven ocasionalment.
Alguns compositors van escriure obres que requereixen orquestres encara més grans, com Hector Berlioz. Altres autors onclouen a l'orquestra instruments poc habituals, com Richard Wagner.
La simfonia romàntica perteix de la simfonia clàssica. Es pot dir que Beethoven va ser qui va realitzar de manera més clara aquest canvi d'estil amb les seves nou simfonies.
Altres compositors que van destacar en el camp de la simfonia van ser Franz Schubert, Felix Mendelsshon, Johannes Brahms, Anton Brucker i Gustav Mahler.
La principal aportació del Romanticisme a la música orquestral és el poema simfònic.
El poema simfònic és una obra orquestral en un moviment. Segueix un argument o programa, que acostuma a ser un text literari. Per aquest motiu pertany al gènere de la música programàtica.
Quan una obra programàtica té diversos moviments, s'anomena simfonia programàtica.
4.4 La música de dansa
En el Romanticisme, cal fer referència al món de la dansa. La figura central d'aquesta època va ser ballarina italiana Maria Taglioni, que va vestir per primera vegada el famós tutú i les sabatilles de punta. El ballet es va enriquir i va començar l'època dels ballets blancs. Al segle XIX comença a guanyar importància el ballet rus.
El coreògraf més important d'aquesta època és Marius Petipa.
El ballet era una dansa d'espectacle, però al segle XIX comencen a proliferar els populars balls de saló.