L'EDAT MITJANA. DE LA MONODIA A LA POLIFONIA
La música és el fruit de les inquietuds de la societat que ha viscut una època determinada. A mesura que ha anat canviant la societat han anat canviant les seves manifestacions artístiques, entre elles les musicals.
A l'Edat Mitjana, ens endinsem en un món de cavallers i joglars, de monjos i monestirs, de nobles i castells...
Al principi del segle IX comencen a escriure's cants a més d'una veu.
POLIFONIA
Les primeres polifonies (organum) es creaven a partir d'una melodia gregoriana que s'anomenava tenor.
En l'organum, la veu principal és una melodia georgiana i s'anomena cantus firmus. La segona veu se separa de la primera i la segueix, nota contra nota.
Al segle XI, apareix el discantus o organum lliure, on les diferents veus ja no són paral·leles, sino que quan una puja l'altra baixa i a l'inrevés.
Al principi del segle XII, la segona veu començarà independitzar-se del cant pla i darà dibuixos melòdics sobre aquesta, que seguirà cantant el text religiós. Aquest disseny musical rep el nom d'organum melismàtic o florejat.
Més endavant s'afegirà fins i tot una quarta veu. Aquest domini de la composició polifònica afavorirà l'aparició del conductus, on el compositor crea peces musicals on totes les veus són originals.
Derivat del discantus, sorgirà el motet que s'utilitzarà en la música religiosa i en la profana. La veu tenor, sovint, prové del cant pla i serveix de referència harmònica a les altres veus, de composició lliure. En el motet dels textos poden ser diferents a cada veu i, en alguns casos, fins i toten llengües diferents. És el que es coneix com a motet pluritexturat.
Aquest nou art polifònic troba el seu punt culminat a la fi del s. XII amb Léonin i al principi del segle XIII amb Pérotin. Són els dos primers grans noms de la història de la polifonia.
Léornin
Pérotin
Léonin atrau l'atenció de tot Europa cap a la Catedral de Norte Dame de París. Pérotin serà el seu principal seguidor.
