L'EDAT MITJANA. DE LA MONODIA A LA POLIFONIA

Boeci (480-524) i Cassiodor (477-570) van transmetre la teoria musical grega i romana a l'Europa meidaval. L'escriptura muscial grega i romana era alfabètica.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Actualment, a països de parla alemanya i anglesa encara utilitzen les lletres de l'alfabet per denominar les notes.

 

Al segle IX aquest tipus de notació es va canviar  per la notació neumàtica. Els neumes són uns signes que dibuixaven la línia melòdica, sense indicar l'altura ni la durada exacta, sinó que només servien només com a recordatori. 

 

Al segle X, el monjo Hucbald (840-930) va tenir la idea de dibuixar línies horitzontals paral·leles que corresponien cada una a una altura d'entonació diferent. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Al segle XI, Guido d'Arezzo (995-1050), decideix utilitzar les línies i els espais i crea el pentagrama. Guido d'Arezzo també donarà a cada nota el nom que coneixem actualment. A partir d'un himne de Joan Baptista que començava cada vers amb la nota inmediatament superior a l'escala, va anomenar cada nota amb la primera síl·laba de cada vers. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quan es va començar a escriure música polifònica, es va veure la necessitat de fixar per escrit la durada de les notes.

 

Al segle XIII apareix un primer sistema de notació proporcional amb durades establertes que s'utilitzarà fins al Renaixement.