top of page

6. Els moviments d'avantguarda

 Hi podem englobar els nombrosos moviments que van intentar renovar el llenguatge musical durant el segle XX.

 

6.1 El dodecafonisme

 A principi del segle XX, diversos compositors volen renovar el llenguatge musical trencant amb un dels fonaments de la música occidental: la tonalitat, és a dir, la composició de la música basada en una escala i uns acords principals. Ben aviat, els compositors s'adonen que l'atonalisme dóna tanta llibertat de triar notes i acords que aquesta esdevé un problema, i que resulta molt difícil compondre música sense un punt de partida comparable al que oferia la tonalitat. Per solucionar-ho, Arnold Schönberg idea, l'any 1923, el dodecafonisme.

 

Els seguidors més importants de Schönberg van ser els seus alumnes Alban Berg i Anton Webern.

 

AL 1950, alguns compositors volen portar encara més enllà el mètode dodecafònic. L'us d'una sèrie s'estèn a la durada dels sons, la intensitat, el timbre i els silencis. Aquesta tendència s'anomena serialisme integral.

L'obra que anticipa aquesta tendència és Mode de valors i intensitats, d'Olivier Messiaen. El serialisme integral trenca totalment amb els conceptes tradicionals de melodia, harmonia i ritme i tendeix a produir composicions en què la connexió existent entre els sons és més intel·lectual que intuïtiva i costa percebre auditivament. Alguns compositors com Pierre Boulez han combiant el serialisme integral amb apectes melòdics, rítmics i harmònics més propers a la sensibilitat tradicional.

 

Alban Berg

6.2 LA MÚSICA ALEATÒRIA

 Una tendència que pretenia superar la rigidesa de la composició serial fou la música aleatòria. S'anomenen així totes aquelles obres on intervé l'atzar en algun moment de la seva creació o interpretació. L'intèrpret disposa d'un marge de llibertat, fixat pel compositor, que por consistir en:

 

-Triar lliurement les altures de les notes dins d'un àmbit determinat.

-Interpretar amb durades lliures unes notes concretes.

-Repetir a voluntat un determinat motiu melòdic.

-Ordenar lliurement diversos fragments musicals donats.

-Impovisar sobre un material musical donat.

 

Obviament, el resultat sonor d'una obra aleatoria és diferent en cada interpretació. Alguns autors que han seguit aquesta tendència són Witold Lutoslawski i John Cage.

 

Alguns compositors han aprofondit en l'estudi matemàtic de l'atzar, en especial el càlcul de probabilitats, i en el seu control per mitjà de l'ordinador. La música estocàstica és una tendència basada en aquesta estudis, i ha estat seguida per compositors com Iannis Xenakis.

 

Una derivació de la música aleatòria ha estat l'anomenada música intuïtiva, en què la partitura és una il·lustració o un text a partir del qual l'intèrpret ha d'impovisar seguint les indicacions del compositor.

 

Witold Lutoslawski

Música estocàstica

Música intuïtiva

6.3 El sorollisme i la música concreta

 Una tendència present durant tot el segle XX és la recerca de noves possibilitats tímbriques que vagin més enllà del so tradicional dels instruments. El músic italià Luigi Russolo, a l'any 1913 escriu un manifest en què proposa la utilització de sorolls dins de les composicions musicals.

 

El corrent iniciat per Russolo s'anomena sorollisme, i influirà molt en els compositors posteriors. Alguna utilitzaven els sorolls esporàdicament, com Erik Satie. D'altres en canvi faran del sorollisme el nucli de la seva producció.

 

Edgar Varèse va ser un pioner en l'ús del magnetòfon, que permitia enregistrar sorolls i poder-los manipular després. Posteriorment Pierre Schaeffer i Pierre Henry utilitzaran aquest aparell per crear música concreta.

 

Erik Satie

6.4 Noves sonoritats instrumentals

El desig de trobar noves sonoritats no només porta a incorporar el soroll a la música. També hi ha un interès per descobrir totes les possibilitats sonores dels instruments musicals convencionals.

 

Henry Cowell descobreix el valor musical del cluster i és el primer en utilitzar-lo dins de les seves obres.

 

Cluster- conjunt de notes molt properes que sonen alhora.

 

El compositor John Cage inicià el piano preparat, un piano on s'introdueixen objectes per modificar la seva sonoritat.

 

En el s. XX, la veu humana ja no és un mitjà de presentar textos musicals, sinó un instrument musical com qualsevol altre. Entre els compositors que han tractat la veu d'una manera renovadora destaca Luciano Berio.

 

Finalment cal destacar l'embranzida que prenen durant el segle XX els instruments de percussió.

Cluster és una paraula anglesa que designa un conjunt de notes properes que sonen alhora.

Piano preparat de John Cage

6.5 La música electroacústica

 Durant el segle XX, el panorama instrumental s'enriqueix amb una innovació molt important; la invenció dels instruments elèctrics. Els primers, com el theremin, el trautonium i les ones Martenot, no van tenir gran acceptació. Als anys 50 es comencen a utilitzar ordinadors per fer música, com és el cas del Mark II.

 

L'any 1965, Robert Mong va inventar el sintetitzador controlat per tensió que va ser predecessor de tots els sintetitzadors moderns.

Theremin

bottom of page